Grand Capucin, cara est
Arribat l´estiu és un bon moment per visitar de nou les muntanyes de l´arc alpí, que rere una alçada modesta amaguen algunes de les millors escalades del planeta.Els últims 4 viatges als Alps els hem hagut de suspendre hores abans de sortir per una meteo desfavorable. Després d´haver fet el trajecte Vilassar-Chamonix dues vegades en va, he après, que si la meteo francesa dona parcialment ennuvolat, millor no llençar els estalvis en un viatge cap al cumulunimbus.
Aquest mes de Juliol però, ha estat radiant: setmanes senceres de bon temps amb altes presions gairebé sense precipitació. Ingredients principals per al plat fort de l´estiu, una escalada al cor alpí, el massis del Mont Blanc.
En un primer moment havíem fet plans per una ascenció de més dies... però finalment ens vem decidir per una ruta de roca pura, aproximació breu, i ambient assegurat: el nostre objectiu, la cara est del Grand Capucin.
Aquesta agulla granítica és d´excel.lent qualitat. Adhosada a la cara sud del Mont Blanc de Tacul, i entre desenes d´altres agulles d´impresionants verticalitats, el Capucin passa desapercebut entre les gigantèsques muntanyes que el circumden: Pilier Gervassuti al Tacul, aresta Küfner al Maudit, Pilier d´Angle, Mont Blanc de Cormayeur,...
Aresta Kufner amb el Mont Blanc al fons
No obstant la seva ubicació, un cop ens situem a la seva base, la sensació de tapia queda en evidència quan aixeques el cap en busca de les línies per on discorren les diferents rutes.
La roca és supercompacta, i la majoria de vies superdures. Doncs no és gratuït el segell d´un dels màxims impulsors de la paret, el francès Michel Piola. Que durant els anys 80´s i 90´s va deixar la seva emprempta en aquesta paret en forma de durs itineraris: Elixier d’Astaroth (ED+, 7a+ -A2- 400m), Voyage selon Gulliver (ED, 7a+ 300m) en són algunes mostres.
La roca és supercompacta, i la majoria de vies superdures. Doncs no és gratuït el segell d´un dels màxims impulsors de la paret, el francès Michel Piola. Que durant els anys 80´s i 90´s va deixar la seva emprempta en aquesta paret en forma de durs itineraris: Elixier d’Astaroth (ED+, 7a+ -A2- 400m), Voyage selon Gulliver (ED, 7a+ 300m) en són algunes mostres.
Una cordada veina al Voyage Selon Gulliver
Per sort, per nosaltres, algú abans havia desvirgat la tapia per una linia de fisures evidents i amb dificultats molt més humanes: Walter Bonatti i Luciano Ghio. Van obrir el Juliol de 1951 una linia de fisures que de forma molt elegant s´enfilava paret amunt amb lliure al principi i artificial al final, per conduir directament al cim del Capucin (3838m).
La Bonatti-Ghio (MD+, 6a-A1+ obligat, 380m) és la segona via més assequible de la paret, després de la via dels Suissos (MD, V+-A1 280m). Malgrat ser de les menys difícils (o sigui, una via difàcil ;), la seva llargada i compromís (difícil retirada i exposició a les tempestes) la fan una ruta de certa dificultat. Segons el clàssic llibre de Gaston Rebufat “Les 100 millors ascencions als Alps”, la situa en la posició 89 (recordem, que ordenades en dificultat creixent). Tot i això, cal dir que avui en dia no es tracta d´un itinerari de tanta envergadura com en el moment de la seva obertura, doncs amb l´evolució del material i les tècniques d´escalada (equips més lleugers, friends, peus de gat,...) s´ha reduit en algun grau la seva dificultat en termes generals.
La Bonatti-Ghio (MD+, 6a-A1+ obligat, 380m) és la segona via més assequible de la paret, després de la via dels Suissos (MD, V+-A1 280m). Malgrat ser de les menys difícils (o sigui, una via difàcil ;), la seva llargada i compromís (difícil retirada i exposició a les tempestes) la fan una ruta de certa dificultat. Segons el clàssic llibre de Gaston Rebufat “Les 100 millors ascencions als Alps”, la situa en la posició 89 (recordem, que ordenades en dificultat creixent). Tot i això, cal dir que avui en dia no es tracta d´un itinerari de tanta envergadura com en el moment de la seva obertura, doncs amb l´evolució del material i les tècniques d´escalada (equips més lleugers, friends, peus de gat,...) s´ha reduit en algun grau la seva dificultat en termes generals.
Bonatti-Ghio, la via escollida
Un cop intruduits a la ruta planificada, us narro una breu cronologia de l´estada amb les dues grates sorpreses que ens vem trobar abans de fer la via...
Dimarts 18 de Juliol 2006
Marxem cap a Chamonix... el de sempre: 9 hores de cotxe per les excel.lents i cares autopistes franceses.
Primer objectiu del viatge: visita a la Maison de la Montagne. On recopilar informació sobre telefèrics i vies a escalar.
Quan portavem una estona revisant quaderns plastificats que l´encarregat de la Maison molt amablement ens anava buscant entre tota la bibliografia, una aparició: entren per la porta la Josune Bereciartu i el Rikard: l´escaladora més en forma del moment amb el seu company (que també està fort com el vinagre). Mirades encreuades entre el Jaume (el meu company de cordada) i jo.
Sembla que es dirigien a l´Esperó Walker de les Grans Jorasses (ED- 1200m). Una ruta de més d´un quilòmetre en vertical que puja per una de les vessants més dures del massis. Sembla que la febre esportiva té algun efecte secundari: alpinitis aguda... però es cura amb tres o quatre vies per Ordesa, Montrebei, Chamonix i Yosemite.
Dimarts 18 de Juliol 2006
Marxem cap a Chamonix... el de sempre: 9 hores de cotxe per les excel.lents i cares autopistes franceses.
Primer objectiu del viatge: visita a la Maison de la Montagne. On recopilar informació sobre telefèrics i vies a escalar.
Quan portavem una estona revisant quaderns plastificats que l´encarregat de la Maison molt amablement ens anava buscant entre tota la bibliografia, una aparició: entren per la porta la Josune Bereciartu i el Rikard: l´escaladora més en forma del moment amb el seu company (que també està fort com el vinagre). Mirades encreuades entre el Jaume (el meu company de cordada) i jo.
Sembla que es dirigien a l´Esperó Walker de les Grans Jorasses (ED- 1200m). Una ruta de més d´un quilòmetre en vertical que puja per una de les vessants més dures del massis. Sembla que la febre esportiva té algun efecte secundari: alpinitis aguda... però es cura amb tres o quatre vies per Ordesa, Montrebei, Chamonix i Yosemite.
Foto: Desnivel - Uns dies després... Jusune en plena Walker
Els traduim una piada (escrit) de la via que havien deixat uns catalans fa uns dies en realitzar-ne l´ascenció (els forts escaladors Manresans).
A mitja tarda, ruixat, que no aconssegueix treure´ns ni una mica de motivació. Suposem que el típic d´estiu.
Travessem el Túnel del Mont-Blanc. Gairebé 40 euros per transportar-nos a l´altre costat del massis: Cormayeur.
Ens acampem en un descampat ocupat per furgos i autocaravanes. Inclús hi ha WC i una font! És com un càmping gratis. Tot i així un gran cartell indica que està prohibida l´acampada... extranyes contradiccions italianes ¿?
Dimecres 19 de Juliol 2006
Què dir-ne del dia d´avui... pujada al refu de Torino (3400m) amb telefèric, i de nou retrobament amb una bèstia parda del nostre esport!
Un cop dins el refu, pugem al primer pis a fer material i ordenar les coses, quan... (Jaume)... -No et giris ara, però mira qui tenim al darrera...-
Doncs teníem l´Alex Huber que acabava d´arribar d´escalar alguna agulla de la zona. Acompanyat de la seva companya i un colega (d´aquests colegues que fan 8a amb friends i tascons...).
En fi. Que estem a la meca dels lolos (*) i naltros no en som pas. Així que mirarem de sortir-ne vius en alguna grimpada humana.
* Lolos: Besties pardes de l´escalada, per als qui no existeix ni el grau, ni el compromís, ni altres paràmetres humans, sols la muntanya i la bestia parda! El resultat us el podeu imaginar...
Dijous 20 de Juliol 2006
Primer intent de la Bonatti al Capucin.
Ens llevem a les 4.30am. Peu de via a les 6.30am. Comencem a les 7am.
A les 10.30am, després de fer els 6 primers llargs d´aproximació a la via (doncs la Bonatti comença a un terç de paret) fem càlculs i decidim abortar l´atac en previsió d´un horari massa tardà.
A mitja tarda, ruixat, que no aconssegueix treure´ns ni una mica de motivació. Suposem que el típic d´estiu.
Travessem el Túnel del Mont-Blanc. Gairebé 40 euros per transportar-nos a l´altre costat del massis: Cormayeur.
Ens acampem en un descampat ocupat per furgos i autocaravanes. Inclús hi ha WC i una font! És com un càmping gratis. Tot i així un gran cartell indica que està prohibida l´acampada... extranyes contradiccions italianes ¿?
Dimecres 19 de Juliol 2006
Què dir-ne del dia d´avui... pujada al refu de Torino (3400m) amb telefèric, i de nou retrobament amb una bèstia parda del nostre esport!
Un cop dins el refu, pugem al primer pis a fer material i ordenar les coses, quan... (Jaume)... -No et giris ara, però mira qui tenim al darrera...-
Doncs teníem l´Alex Huber que acabava d´arribar d´escalar alguna agulla de la zona. Acompanyat de la seva companya i un colega (d´aquests colegues que fan 8a amb friends i tascons...).
En fi. Que estem a la meca dels lolos (*) i naltros no en som pas. Així que mirarem de sortir-ne vius en alguna grimpada humana.
* Lolos: Besties pardes de l´escalada, per als qui no existeix ni el grau, ni el compromís, ni altres paràmetres humans, sols la muntanya i la bestia parda! El resultat us el podeu imaginar...
Dijous 20 de Juliol 2006
Primer intent de la Bonatti al Capucin.
Ens llevem a les 4.30am. Peu de via a les 6.30am. Comencem a les 7am.
A les 10.30am, després de fer els 6 primers llargs d´aproximació a la via (doncs la Bonatti comença a un terç de paret) fem càlculs i decidim abortar l´atac en previsió d´un horari massa tardà.
Primers metres després de la rimaia
Decidim tornar-hi demà unes hores més aviat.
5 rapels ens deixen de nou al peu de la rimaya d´accés. Una horeta per la tranquila glacera ens condueix de nou al bulliciós refugi.
Divendres 21 de Juliol 2006 dia D, Via Bonatti-Ghio
Avui hem matinat més. I a les 3am ja estavem aixecant-nos. Escalfar aigües, preparar l´esmorzar, i sortir ràpid cap a la glacera que ens condueix al Gran Capucin.
Cap a les 6am ens situem sota la muralla Caputxina. En poca estona iniciem la ruta.
5 rapels ens deixen de nou al peu de la rimaya d´accés. Una horeta per la tranquila glacera ens condueix de nou al bulliciós refugi.
Divendres 21 de Juliol 2006 dia D, Via Bonatti-Ghio
Avui hem matinat més. I a les 3am ja estavem aixecant-nos. Escalfar aigües, preparar l´esmorzar, i sortir ràpid cap a la glacera que ens condueix al Gran Capucin.
Cap a les 6am ens situem sota la muralla Caputxina. En poca estona iniciem la ruta.
Els primers llargs es poden fer per la rampa de neu de l´esquerra (però calen botes i grampons), o bé per un pany de roca no massa ferma un xic més a la dreta. Aquesta és la nostra opció per així poder deixar les botes, grampons i piolets a peu de paret (on baixarem en rapel).
Primers llargs sobre la glacera
En unes 4 tirades (màxim IV) arribem al flanqueig que condueix a peu de via. Aquests llargs de flanqueig es composen d´una primera tirada de 6a, un rapel, i un flanqueig de V+ una mica delicat. Fins aquest punt gairebé hem d´equipar-ho tot. Per sort, els nostres amics C4 i els nous C3 (friends Camalot) ens ajuden en gran mesura .
Un cop fets aquests trams, una breu caminada per sobre una repisa ens porta al peu de la Bonatti-Ghio propiament dita. Fins aquí portem uns 200m adicionals als de la Bonatti.
Un cop fets aquests trams, una breu caminada per sobre una repisa ens porta al peu de la Bonatti-Ghio propiament dita. Fins aquí portem uns 200m adicionals als de la Bonatti.
Flanqueig per arribar a la Bonatti
Anem molt millor d´horaris. Ahir estavem al flaqueig a les 10.30am i avui encara no són les 9am.
Comencem a alternar-nos llargs. El primer em toca a mi, un V+/A0 dur de mastegar. Cal posar-hi força friends (assegurances mòbils que s´encaixen a les fisures i forats), que entren molt bé. Ara, això d´A0... potser A1 o A2 més aviat. En fi, que la ruta ja ens enssenya les dents des del bon principi.
Continuem amb més fisures que combinen el lliure dur amb l´artificial de pitó i friend. Cal dir que hi ha bona quantitat de pitons ja col.locats (sobretot en els llargs d´artificial), cosa que alleugereix molt l´ascenció.
Comencem a alternar-nos llargs. El primer em toca a mi, un V+/A0 dur de mastegar. Cal posar-hi força friends (assegurances mòbils que s´encaixen a les fisures i forats), que entren molt bé. Ara, això d´A0... potser A1 o A2 més aviat. En fi, que la ruta ja ens enssenya les dents des del bon principi.
Continuem amb més fisures que combinen el lliure dur amb l´artificial de pitó i friend. Cal dir que hi ha bona quantitat de pitons ja col.locats (sobretot en els llargs d´artificial), cosa que alleugereix molt l´ascenció.
Reunió al L9
Les reunions cal muntar-les, algunes a partir d´anclatges mòbils (friends i tascons), i d´altres sols reforçar els claus que hi trobem (de l´època Bonatti??). Alguns dels claus de les reunions estan en mal estat i els trec amb els dits sense esforç.
Un parell de llargs treballosos: un primer que resol en Jaume amb un flaqueig delicat cap a l´esquerra. I un segon que em toca a mi de IV+ de ramonage (encastament). Sens dubte el quart més difícil que he fet mai (molt més dur que els 6b´s de desplom de les escoles esportives), evidentment per manca de costum i tècnica en aquest tipus d´escalades.
Continuem per fisures. La cosa es va posant dreta. Rere nostre saludem una cordada que sembla d´espanyols. Més tard sabrem que formen part del Centre de Tecnificació d´Alpinisme d´Aragó, que aquests dies participen en una estada per aquestes contrades.
El següent llarg el resol en Jaume. És el primer llarg realment difícil (7a de fisura granítica en lliure... o això posa la ressenya, doncs sembla, segons ens comenten els aragonesos, que potser pica més). Nosaltres el fem amb artifo (A1/A2) protegits per claus ja posats i algun pas de microfriend i tascó.
Un parell de llargs treballosos: un primer que resol en Jaume amb un flaqueig delicat cap a l´esquerra. I un segon que em toca a mi de IV+ de ramonage (encastament). Sens dubte el quart més difícil que he fet mai (molt més dur que els 6b´s de desplom de les escoles esportives), evidentment per manca de costum i tècnica en aquest tipus d´escalades.
Continuem per fisures. La cosa es va posant dreta. Rere nostre saludem una cordada que sembla d´espanyols. Més tard sabrem que formen part del Centre de Tecnificació d´Alpinisme d´Aragó, que aquests dies participen en una estada per aquestes contrades.
El següent llarg el resol en Jaume. És el primer llarg realment difícil (7a de fisura granítica en lliure... o això posa la ressenya, doncs sembla, segons ens comenten els aragonesos, que potser pica més). Nosaltres el fem amb artifo (A1/A2) protegits per claus ja posats i algun pas de microfriend i tascó.
L2 de la Bonatti, 6b/A1
El meu torn em deixa terroritzat: flanqueig “en boles” a la dreta (sense assegurances) fins arribar a una fisura pitonada... empasso saliva i m´hi llenço tranquil per la placa de IV+ (...em fan una por aquests IV+´s sense xapes). Per sort el meu àngel de la guarda es decideix a actuar. Just en el pas dur, on les preses s´extingeixen i els peus són realment en AHERENCIA, un casquet d´espit de 8mm em pica l´ullet. Trec del portamaterial una xapa d´alumini que porto per a aquests miracles i la rosco amb suavitat per no desequilibrar-me i caure per la placa rocosa encenent-me com un llumí. Finalment, salvat! Acabo els darrers metres protegit per l´assegurança salvadora. Fisura amunt col.loco tres micros per protegir un nou pas, ara ja amb preses de mans, i arribar a la reunió atlèticament (6a).
Delicat flanqueig
Els següents llargs són una joia al cor del Capucin. Estètics i elegants, la coreogràfia que ens conviden a ballar és digna de record. De ben segur, entre els millors llargs mai escalats.
Fisura, clau, friend, empotrament de mans... és la tònica en les següents 3 màgiques tirades en lliure, amb dificultats de V+ i 6a. Excel.lent!!
De nou un flanqueig a la dreta, punt on els companys de Zaragoza (els que havíem vist metres més avall) ens avancen en lliure!!
Els manyos
A partir d´aquest punt anem una mica més collats per l´horari que s´ens comença a tirar al damunt i els núvols que poc a poc es van tancant sobre nostre... a veure si encara pillarem marron.
Deixem de banda les fotos i el paisatge i ens concentrem en cada tirada per tal de ser el màxim d´efectius en aquests últims 7 llargs que ens separen del cim.
Algunes bolves de neu ens anuncien el pitjor... per sort es queda en anècdota i al cap d´una estona el cel s´obre en clarianes. Continuem amunt sense perdre temps.
Fa una estona que ja no ens toca el sol i escalem amb el forro polar i utilitzant guants a les reunions. Malgrat tot, el fred no és gaire intens.
Quan comença a fosquejar arribem a la fi de la via. Una repisa uns 60 metres sota el cim n´és el seu final. Rere nostre queden els 23 llargs que ens han portat a navegar per aquest gegant a dormit.
En aquest punt s´ens planteja un problema: el frontal d´en Jaume no apareix, i en arribar al cim haurem de fer tots els ràpels amb la utilització d´un sol punt de llum.
L´opció que creiem més segura és fer nit en aquest improvisat vivac (a gairebé 3800 metres) sota un caputxó de roca que ens cobreix davant una possible nevada. Un forat on hi cap una sola persona encongida és tot l´aixopluc que tenim.
Reforcem la reunió i pengem la ferralla lluny de l´entrada del forat. Ens assegurem bé a la reunió i treiem les mantes tèrmiques aluminitzades (sort que al final vaig convencer en Jaume per agafar-les).
Amb poca aigüa, una petita presa de xocolata i una barreta energètica, ens disposem a passar el nostre primer vivac en paret alpina.
Tot i les incomoditats, conseguim dormir incomodament en períodes de poc més de mitja hora. Les intenses rampes degudes a les 16 hores d´escalada i la deshidratació s´encarreguen d´anar-nos desvetllant i fent canviar de posició constantment. Malgrat tot, l´alegria d´haver escalat la Bonatti fa molt més lleugera l´agitada nit.
Per abrigar-nos, buidem les motxilles i les fem servir per protegir-nos els peus (sols abrigats amb els mitjons de llana, ja que ens hem tret els incòmodes peus de gat). Ens tapem amb la corda que també fem servir com a aïllant del fred terra granític.
Dissabte 22 de Juliol 2006
Amb les primeres llums del dia recollim el vivac i comencem els últims metres que ens conduiran al cim.
En Jaume comença per un espectacular flanqueig a la dreta (V) que va a buscar la cara Nord del Capucin amb el Pilier Gervasutti davant per davant.
Deixem de banda les fotos i el paisatge i ens concentrem en cada tirada per tal de ser el màxim d´efectius en aquests últims 7 llargs que ens separen del cim.
Algunes bolves de neu ens anuncien el pitjor... per sort es queda en anècdota i al cap d´una estona el cel s´obre en clarianes. Continuem amunt sense perdre temps.
Fa una estona que ja no ens toca el sol i escalem amb el forro polar i utilitzant guants a les reunions. Malgrat tot, el fred no és gaire intens.
Quan comença a fosquejar arribem a la fi de la via. Una repisa uns 60 metres sota el cim n´és el seu final. Rere nostre queden els 23 llargs que ens han portat a navegar per aquest gegant a dormit.
En aquest punt s´ens planteja un problema: el frontal d´en Jaume no apareix, i en arribar al cim haurem de fer tots els ràpels amb la utilització d´un sol punt de llum.
L´opció que creiem més segura és fer nit en aquest improvisat vivac (a gairebé 3800 metres) sota un caputxó de roca que ens cobreix davant una possible nevada. Un forat on hi cap una sola persona encongida és tot l´aixopluc que tenim.
Reforcem la reunió i pengem la ferralla lluny de l´entrada del forat. Ens assegurem bé a la reunió i treiem les mantes tèrmiques aluminitzades (sort que al final vaig convencer en Jaume per agafar-les).
Amb poca aigüa, una petita presa de xocolata i una barreta energètica, ens disposem a passar el nostre primer vivac en paret alpina.
Tot i les incomoditats, conseguim dormir incomodament en períodes de poc més de mitja hora. Les intenses rampes degudes a les 16 hores d´escalada i la deshidratació s´encarreguen d´anar-nos desvetllant i fent canviar de posició constantment. Malgrat tot, l´alegria d´haver escalat la Bonatti fa molt més lleugera l´agitada nit.
Per abrigar-nos, buidem les motxilles i les fem servir per protegir-nos els peus (sols abrigats amb els mitjons de llana, ja que ens hem tret els incòmodes peus de gat). Ens tapem amb la corda que també fem servir com a aïllant del fred terra granític.
Dissabte 22 de Juliol 2006
Amb les primeres llums del dia recollim el vivac i comencem els últims metres que ens conduiran al cim.
En Jaume comença per un espectacular flanqueig a la dreta (V) que va a buscar la cara Nord del Capucin amb el Pilier Gervasutti davant per davant.
Penúltim llarg a la sortida del sol
Penúltim llarg a la sortida del solL´últim llarg el començo per una fàcil placa fisurada, que condueix a una cresta, que per terreny fàcil però aeri, arriba al punt més alt (IV+). Finalment, el cim!!!M´asseguro a la reunió que corona el cim del Grand Capucin. En Jaume s´uneix a mi en poca estona. Fem la foto de rigor (amb cares de patiment inclòs) i comencem la baixada per la línia de rapels que altruistament va equipar fa anys en Piola. La linia segueix la vertical de l´Elixir d´Astaroh durant una sèrie de 10 rapels d´uns 40 metres baixa a peu de paret (compte però, alguns de més de 50m), on tenim les botes, piolets, grampons,...
Al cim
Estem contents per l´escalada, però encara no alleugits, doncs el veritable cim sabem que està ben lluny d´aquesta petita superfície afilada on el cel s´uneix a la terra en forma de granit vertical. La tensió segueix present en nosaltres, doncs el rapel és una de les maniobres més delicades de tota escalada. Així, que fins que no acabem amb l´últim rapel, i ja amb les botes i grampons posats enfilem la fàcil glacera cap al refugi de Torino, no ens sentirem alleujats del pès de l´ascenció.
Un cop al refu, la desagradable guarda ens esbronca gratuitament. Ens vol cobrar una nit més, doncs havíem deixat unes samarretes a l´habitació, i per tant, encara “l´ocupàvem”. La deixo desvariar en el seu microcosmos d´estrés de plena temporada alta. Suposo que és normal que vagin atrefegats, però també ens mereixem un tracte normal. Tot i que no ens deixem els 50 euros que els cobren als de pensió completa, els que paguem sols la nit també som personetes, malgrat no passar tant pel tub de l´euromuntanya.
Finalment ve més amansida i amb tò conciliador, fent-nos saber que s´havien preocupat per la nostra abscència la nit anterior...Paguem i marxem telefèric avall cap a Cormayeur.
Unes hores més tard arribem a Barcelona després de tota la tarda d´autopista a la francesa.
La motxilla triga gairebé una setmana en ser endreçada. I amb les calors del Maresme, jo trigo uns dies en aclimatar-me i tornar a agafar els gats per tibar-li de nou a l´esportiva. Suposo que aquesta via deixa satisfet el fanatisme de parets per un temps...
Aleix Roig, 12 d´Agost del 2006 Vilassar de Mar
Un cop al refu, la desagradable guarda ens esbronca gratuitament. Ens vol cobrar una nit més, doncs havíem deixat unes samarretes a l´habitació, i per tant, encara “l´ocupàvem”. La deixo desvariar en el seu microcosmos d´estrés de plena temporada alta. Suposo que és normal que vagin atrefegats, però també ens mereixem un tracte normal. Tot i que no ens deixem els 50 euros que els cobren als de pensió completa, els que paguem sols la nit també som personetes, malgrat no passar tant pel tub de l´euromuntanya.
Finalment ve més amansida i amb tò conciliador, fent-nos saber que s´havien preocupat per la nostra abscència la nit anterior...Paguem i marxem telefèric avall cap a Cormayeur.
Unes hores més tard arribem a Barcelona després de tota la tarda d´autopista a la francesa.
La motxilla triga gairebé una setmana en ser endreçada. I amb les calors del Maresme, jo trigo uns dies en aclimatar-me i tornar a agafar els gats per tibar-li de nou a l´esportiva. Suposo que aquesta via deixa satisfet el fanatisme de parets per un temps...
Aleix Roig, 12 d´Agost del 2006 Vilassar de Mar
No comments:
Post a Comment